.jpg)
Dissabte 30/6/2018 SANT NICOLAS DE BUJARUELO – BALNEARI PANTICOSA ( 21 Km. + 1.411 m – 1.110 m alçada màxima 2.582 m )
Ens llevem a les 7 h., som els primers en fer-ho, esmorzem tot debaten com es pela millor l’ou dur, cosa que pot semblar trivial però que pot donar molt joc.
Ens posem a caminar a ¾ de 8 en direcció nord per un sender que segueix la vall del riu Ara.
En suau però constant ascens passem el refugi del Vado d’Ordiso (1.659 m), i després el de Cerbillonar (1.867 m) on parem per fer un mos després de dues hores i mitja de pujada, punt de desviament per fer el Vignemale que veiem a la nostra dreta (Comachibosa en aragonès).
Arriba un punt que hem de passar el riu, i no veiem com fer-ho pel cabal que porta. El Jesús, el primer, però el seu salt no és fàcilment imitable, així que la resta amb menys facultats físiques anem buscant alternatives de manera dispersa amb major o menor fortuna: l’experimentat José Mari ens cau a l’aigua i en Francesc Pau perd el pal en l’intent de travessar-lo.
Novament agrupats, deixem la vall i girem cap a l’oest pel barranc dels Batans per un terreny més rocallós fins que arribem al punt més alt, la Collada Alta de Brazato (2.566 m). El primer en assolir-la en Jordi quan manca poc per les 2 del migdia. És el nostre especialista de l’escalada, Maillot groc de la muntanya !.
A partir d’aquest punt comença l’interminable descens de més de 3 hores per fer els més de 800 m de desnivell, sobre tot quan passem l’ibon de Brazato (2.394 m) i allà a baix ja albirem el llac del balneari de Panticosa (1.639 m). La calor i les llargues llaçades del tram final, fan que la desitjada cervesa no hagi d’arribar mai.
Finalment, anem arribant per grups, els primers com quasi sempre el Martí, Santi, José Mari, Jesús i Jordi, sobre les 5 de la tarda, al refugi de la Casa de Piedra, un edifici que malgrat la manca de manteniment conserva el seu encant, i contrasta amb l’arquitectura decadent i desconjuntada dels altres edificis del balneari.
El Víctor ja ens espera amb l’assignació de les habitacions i la distribució de les bosses feta. El nostre Uber està fet tot un professional !.
Els darrers en arribar són el Francesc Pau amb molt dolor a l’esquena, ajudat del Joan. El Víctor i l’Octavi l’acompanyen en cotxe a l’hospital més proper perquè li facin una revisió. Afortunadament no ha estat més que un ensurt que s’ha solucionat amb una bona dosi de nolotil, tot i així ens quedarem sense assistència jurídica pel que resta de GR.
Després de la dutxa, reparadora de la sobirana pallissa que ens hem fotut, en José Mari ens fa provar els grampons, i ajustar-ne les mides, a la terrassa. El proper dia hem de passar el coll de més alçada, 2.761 m, així que també li demanem informació al guarda del refugi, i ens confirma que amb grampons i bastons podrem passar sense problemes.
El sopar molt bo, de primer macarrons com quasi sempre, i després arròs amb pollastre i amanida, compartint una de les taules amb una parella que venen sovint a aquest refugi a l’hivern per esquiar, amb la que intentem mantenir una conversa malgrat els crits de la taula del costat.