.jpg)
Dimarts 3/7/2018 CANDANCHÚ – CANFRANC ( 13’4 Km. + 729 m – 1.090 m alçada màxima 2.243 m )
Esmorzem al refugi, i sortim cap a les pistes d’esquí.
Aviat perdem el camí, que no la direcció, i pugem per un tram molt empinat tots darrera en José Mari esbufegant fins a un magatzem de les pistes ... per no fer cas al Joan, que és qui en definitiva porta el track en el mòbil i que ja ens havia advertit que aquell no era el camí.
Seguim per trams de pista fins a la darrer remuntador, fins que arribem a un punt en què hem de prendre la penosa decisió de tornar enrere.
Se suposa que estem a la Tuca Blanca o molt a prop d’ella (2.240 m). Hem de travessar a mig vessant un pendent de neu dura, no trepitjada recentment, i no portem grampons, amb la qual cosa una placa de gel ens faria anar a vall ... i tampoc sabem el que ens trobarem després en el segon coll si som capaços de passar. José Mari ho té clar, i darrere d’ell la resta.
Un excés de confiança, no ens permetrà completar l’etapa, què hi farem !. Tirem a vall, fins a l’estació de remuntadors on treballen uns operaris de manteniment molt concentrats en la seva feina, fins que finalment ens fan una mica de cas i molt amablement ens indiquen el camí de baixada fins a la caserna militar abandonada de Rio Setas a la carretera que porta a Canfranc-estació.
Seguint el camí de Sant Jaume, que en part coincideix amb el GR-11.1 arribem a Canfranc-estació.
Contactem amb en Víctor perquè vingui a dinar amb nosaltres. Prenem unes fantàstiques cerveses i dinem al restaurant Las Brasas, davant de l’estació.
Després de dinar aprofitem per fer turisme: Primer una visita guiada a l’Estació Ferroviària Internacional de Canfranc, ara en desús i a mig restaurar, però que de 1925 fins a 1949 ens comunicava amb França pel túnel de Somport; i després la moderna església de Nuestra Señora del Pilar, de l’arquitecte Fisac, que amb coberta d’alumini i façana sinuosa de pedra evoca la conxa del peregrí. Un cop superades les reticències dels agnòstics, entrem i ens hi passem una bona estona veient com un exigent director s’esforça perquè joves músics toquin coordinadament.
Després, uns en cotxe, i uns altres en taxi, arribem al bonic refugi de Lizara: un edifici de pedra amb un disseny interior de fusta molt adient, llàstima que costi tant de baixar de les lliteres i els guardes siguin una mica secs de tracte.
Ens espera el sopar, a base de macarrons i cuetes de rap, que hagués estat fantàstic si no hagués estat per la música: rock dur a tot volum.